Enrique Escudé-Cofiner va néixer el 13 d’agost de 1909 al carrer d’en Robador, al Raval de Barcelona —aleshores el barri Xino—. El pare, gitano de Valls, era guitarrista flamenc i professor de guitarra; la mare, catalana del Pirineu, no era gitana. El pare li va ensenyar solfeig i se l’enduia als cafès cantants i als tablaos de la Barcelona de començament de segle. Tot el que després definiria la seva música —la trobada del flamenc, la cançó catalana, el jazz i la tradició clàssica— va començar allà.
Un nen prodigi a l’orgue (1916-1936)
Va cantar a les escolanies de la Mercè i de Santa Maria del Pi, on mossèn Masvidal li va ensenyar orgue, solfeig i composició, i el 1921 i el 1922 va cantar al cor infantil de Carmen al Liceu. Als catorze anys ja tocava l’orgue a l’església del Pi; del 1925 al 1936 en va ser l’organista titular. Als setze la premsa ja l’anomenava el prestigiós músic Enric Cofiner, i als disset tres cançons seves les va editar Durand a París.
Després de la mort del pare, el 1929, va ser vicedirector i, el 1931, director artístic de la Societat Coral Euterpe, la primera coral d’Espanya, fundada per Clavé. Aquell any la seva instrumentació de Desperta, ferro! es va haver de bisar a la celebració de la República. Del 1932 al 1937 va estudiar a l’Escola Municipal de Música de Barcelona —harmonia amb Enric Morera, contrapunt i fuga amb Jaume Pahissa— i el 1935 va dirigir la Banda Municipal de Barcelona mentre portava, alhora, una orquestra de jazz, la Rodamon’s Band, a la Via Laietana. La seva Evocación gitana va sonar a Radio Madrid.
La guerra i el camp (1936-1939)
El saqueig de l’església del Pi el 1936 va acabar amb la seva carrera d’organista. Va compondre l’Oda simfònica —la llavor de les futures Estampas gitanas— i el 25 d’abril de 1937 la Banda Municipal de Barcelona va estrenar la seva sardana Juliol al Palau de les Belles Arts; La Vanguardia la va qualificar de «briosa, rítmica i inspirada». L’agost d’aquell any va compartir un concert benèfic amb Lamote de Grignon i Enric Morera. El maig de 1938 va ser detingut com a pròfug i internat en un camp de concentració a Girona, on va fer els vint-i-nou anys. Hi va passar nou mesos i en va sortir el febrer de 1939, quan va caure el front.
Madrid, el Caire, Beirut (1939-1955)
Es va instal·lar a Madrid el 1941, va estudiar al Conservatori amb Conrado del Campo i Gerardo Gombau i va formar la seva pròpia orquestra de ball, Cofiner y sus chicos. El desembre de 1946 va debutar a l’Hotel Shepheard’s del Caire i s’hi va quedar deu mesos: va tocar al palau del rei Faruk, al casino San Stefano d’Alexandria i al programa de ràdio Cairo Calling. Els anys següents el van portar a l’Ambassador Hotel de Bhamdoun i al Normandy de Beirut, a Jerusalem, Damasc i Amman, de nou al Caire per a un recital de piano al Salon Cléopâtre de l’Hotel Semiramis, i a Roma, Capri, Milà —on va gravar per a Fonit—, Istanbul, Atenes i Suïssa. El 19 d’agost de 1949 va rebre la Creu del Mèrit Civil per la difusió de la música espanyola a l’Orient Mitjà.
L’autor de cançons (1952-1996)
De tornada a Madrid, Cofiner es va convertir en un dels compositors de cançons més gravats d’Espanya. No se lo digas a nadie, Chiquita bonita, Mari Carmen, María Soledad, Me gusta mi novia, La portuguesa, Viva la mujer i Rumba del reloj les van cantar Manolo Escobar, Jorge Sepúlveda, Antonio Machín, Sara Montiel, Pedro Vargas, Rafael Farina, les Hermanas Fleta i molts altres, amb reedicions documentades fins al 2008. El 1959 Dalida va gravar La portuguesa com a Aïe mon cœur, amb lletra d’Eddy Marnay; en van seguir més de setanta versions, de Petula Clark, Marcel Amont, André Claveau i d’altres. Continua sent el gran èxit internacional del catàleg.
Va escriure la música d’una vintena de revistes musicals als teatres de Madrid, la banda sonora d’una pel·lícula (El precio de la sangre) i va dirigir l’Orquestra Telefunken. Des del 1963 va ser conseller de la SGAE i del 1967 al 1975 en va dirigir la Secció Musical, representant Espanya a la CISAC i el BIEM. El 1976 va compondre el Gypsy Concert per a guitarra flamenca i orquestra amb Sabicas; no es va estrenar fins al 1993, al Festival de la Guitarra de Còrdova, amb Rafael Riqueni i l’Orquestra de Còrdova dirigida per Leo Brouwer. El 1986 es van publicar per fi quatre de les seves obres per a piano: Imágenes de España, Rondó gitano, Embrujo i Sierra Morena. Va morir a Molins de Rei l’1 de maig de 1996, deixant unes sis-centes obres registrades a la SGAE i més de dues-centes cançons gravades.
El llegat
El 2017 la família del compositor va donar el seu fons personal al Centre de Documentació i Arxiu (CEDOA) de la SGAE, a Madrid, on l’ha catalogat i descrit la musicòloga Irene Valle de Lope. La Fundació creada amb el seu nom treballa a partir d’aquest arxiu: transcriu els manuscrits, publica les partitures i encarrega als intèrprets d’avui —de pianistes clàssics a artistes flamencs— que donin a aquesta música l’audició que mai no va tenir. Descobreix l’obra i les gravacions.